divendres, 15 de juliol de 2016

El Camí de l’Últim Càtar

Dos dels grans parcs naturals de Catalunya, el del Cadí-Moixeró i el de l’Alt Pirineu, es comuniquen per un itinerari senyalitzat de senderisme, el Camí de l’Últim Càtar, en referència a Guillem Belibasta, el darrer càtar documentat, que va passar per aquests verals tot fugint dels seus enemics.


La història del catarisme és una història èpica, farcida de guerres, mortaldats, resistències a ultrança i crims comesos en nom de Déu, que ha despertat l’interès de moltes generacions. La percepció general és que tot acaba a Montsegur quan, l’any 1244, més de dos-cents perfectes càtars es llençaren a la foguera davant dels francesos que havien conquerit aquell reducte de catarisme. La realitat, però, és que després de Montsegur el catarisme va sobreviure a les muntanyes en la clandestinitat més absoluta. Pastors que recorrien els camins de la transhumància, membres de la petita noblesa amb pocs recursos i molts contenciosos amb l’Església, persones descontentes amb l’avarícia i la baixa qualitat moral dels clergues, amagaven a les seves cases i protegien amb la seva vida els darrers perfectes càtars que predicaven pels vells camins que creuaven el país de nord a sud.
Guillem Belibasta fou un d’aquests perfectes clandestins dels últims temps del catarisme. Nascut a Occitània i convertit a la religió dels bons homes, s’escapà de la presó de Carcassona l’any 1309 i fugí cap a Catalunya, on entrà en contacte amb el món de la gran transhumància i fou acollit per una comunitat d’occitans exiliats al poble de Sant Mateu, al nord del País Valencià. Els exiliats de Sant Mateu provenien tots del Pirineu de l’Arieja, i alguns d’ells eren pastors que havien treballat a Puigcerdà i Bagà, i havien passat estius guardant ramats als colls de Pal i de Josa, al vessant sud del Cadí.
Un dia arribà a Sant Mateu un personatge anomenat Arnau Sicre. També era occità, d’Ax-les-Thermes, i la seva mare havia estat condemnada per heretgia. S’integrà a la comunitat d’exiliats i va convéncer Guillem Belibasta per acompanyar-lo fins al Pallars, on tenia una tia malalta que volia morir a mans d’un perfecte càtar. En realitat, Arnau Sicre era un agent del bisbe de Pàmies, que aspirava a recuperar els béns confiscats de la seva mare a canvi d’entregar tot un perfecte, l’últim conegut, a la Inquisició. D’aquesta manera, després de creuar tot Catalunya guiats pels germans Mauri, dos pastors coneixedors del país, Guillem Belibasta va ser capturat a Tírvia i, després de passar uns dies a la masmorra del castell de Castellbò, va ser portat a Occitània, on el van cremar per heretge l’any 1321 a Vilaroja de Termenès, prop de Narbona.
La història de Guillem Belibasta és excepcional, no tan sols pel fet de ser l’últim perfecte occità conegut, sinó per la minuciositat amb què el bisbe de Pàmies va recollir tots els aspectes de la seva vida a l’exili, cosa que ens aporta un relat molt viu de la vida a les nostres muntanyes a la primeria del segle XIV, amb personatges tan excepcionals com el pastor Pere Mauri o el mateix Arnau Sicre, agent doble i caçador de recompenses. Aprofitant la força d’aquesta història de l’últim càtar, el Consell Regulador del Camí dels Bons Homes, amb la col·laboració dels consells comarcals de l’Alt Urgell, el Berguedà, la Cerdanya, el Pallars Sobirà i el Solsonès, i els Parcs Naturals del Cadí-Moixeró i de l’Alt Pirineu, ha promogut la creació d’una nova variant del Camí dels Bons Homes que, amb el nom de Camí de l’Últim Càtar enllaça la catalana vila de Bagà amb l’occitana de Tarascó, passant per Tuixent, el Molí de Fórnols, la Seu d’Urgell, Castellbò, Sant Joan de l’Erm, Llavorsí, Tírvia, Alins i el Refugi de Vallferrera.


El Camí de l’Últim Càtar és una variant integrada dins del Camí dels Bons Homes, amb personalitat pròpia, que passa per indrets de gran ressonància en la història del catarisme català, com Castellbò, Tírvia i la Seu d’Urgell; uneix els Parcs Naturals del Cadí-Moixeró i de l’Alt Pirineu i incorpora un nou itinerari de prop de 200 quilòmetres que, sortint del Berguedà, travessa les comarques de l’Alt Urgell i del Pallars Sobirà per entrar a França per l’Arieja. D’altra banda, la variant proporciona un recorregut que, unit a l’itinerari del Camí dels Bons Homes, possibilita la realització d’un circuit circular per les muntanyes que van veure passar els càtars vuit segles enrere.
Les tres etapes inicials del Camí de l’Últim Càtar transcorren per dins del Parc del Cadí-Moixeró o bé pel seu entorn immediat. La primera comunica la vila de Bagà amb la de Gósol. L’any 1250 la gosolenca Maria Poca afirmava davant dels inquisidors que poques cases tenia Gósol lliures d’heretges, atesos pels perfectes que es refugiaven dins del veí castell de Josa, que és la següent fita del camí. A Josa els càtars eren acollits pels senyors del castell, el qual era situat al capdamunt d’aquest poble, just on actualment s’aixeca l’església de Santa Maria i Sant Bernabé, construïda al segle XIX. Tuixent és la següent parada obligada d’aquest tram, on els camins dels càtars es confonen amb els de les trementinaires, que anaven pel món per motius ben diferents. Des de Tuixent el Camí de l’Últim Càtar segueix en direcció a ponent i, després de passar pel Molí de Fórnols i per coll de Bancs, amb els seus impressionants paisatges rogencs, canvia de vessant per encarar ja de ple la baixada cap a la Seu d’Urgell.
Des de la capital de l’Alt Urgell l’itinerari continua cap a Castellciutat, passa a tocar de la Torre de Solsona i després enfila cap al nord per un camí planer que ens permet descobrir les ruïnes de l’església romànica de Sant Esteve del Pont, abans d’arribar al poble d’Anserall i a l’església de l’antiga abadia de Sant Serni de Tavèrnoles, marcada per un altre moviment herètic, el del bisbe-abat Feliu d’Urgell (s. VIII), defensor de l’adopcionisme juntament amb Elipand de Toledo. Des d’Anserall, la ruta tomba a ponent, passa per Santa Eugènia de la Torre i el Mas d’Iscla i arriba a Castellbò.


Ens trobem a la vila vescomtal al castell de la qual va ser empresonat Guillem Belibasta. La intervenció arqueològica realitzada la primavera d’enguany ens permet comprendre molt millor l’envergadura d’aquesta fortificació, cap i casal dels vescomte Arnau, protector de càtars i assot del bisbe d’Urgell. La visita a Castellbò es completa amb l’església col·legiata de Santa Maria i amb un recorregut pels carrers de la vila, entre cases que evoquen l’arquitectura típica de l’indret. El Camí de l’Últim Càtar enfila després vall amunt, passa per Turbiàs i Sant Andreu i fa cap a Sant Joan de l’Erm, des d’on entra al Pallars Sobirà per continuar cap a Tírvia, Alins i Àreu i passar a territori francès pel port de Bouet, amb final a Tarascó de l’Arieja.    


Descarrega't aquí el track

Descarrega't aquí la fitxa
RUTA CIRCULAR PER SANT JOAN
SENDERISME

Sant Joan de l’Erm es situa dins del Parc Natural de l’Alt Pirineu, a cavall entre L’Alt Urgell i El Pallars Sobirà. Aquest paratge ens ofereixen gratificants passejades entre boscos de coníferes.


L’itinerari que us proposem és circular, parteix del refugi de la Basseta i ens duu fins el poble de Montenartró anant per Sant Joan de l’Erm Vell (SJV), i retornant pel Coll de la Culla. Es tracte d’un itinerari llarg, que es pot escurçar si decidim no baixar fins el poble de Montenartró, o be es pot realitzar en dos dies dormint a l’Abadia de Montenartró.
Partint del Refugi de la Basseta, seguim sempre senders ben senyalitzats amb marques grogues i banderoles del Parc Natural de l’Alt Pirineu.
La ruta s’inicia amb una baixada tranquil·la pel bosc fins el pont dels Forcats. De seguit, el bosc ens recull i ens omple els sentits amb els seus sons, el cant dels ocells, la remor dels arbres, l’aigua que brolla, el pas del caminar...
Un cop al pont dels Forcats el creuem i seguim indicacions SJV. El sender planeja i ens permet gaudir, a pas tranquil, d’aquest màgic indret on el bosc i els seus habitants en són els protagonistes i nosaltres uns afortunats espectadors.
Després 1h30’ arribem a SJV, antic santuari i hostatgeria a peu del camí que unia l’Alt Urgell amb el Pallars Sobirà.
La menció més antiga que es coneix d’aquest indret data del 1493. Malgrat es creu que era un lloc important de pas entre les dues valls, on segurament hi havia alguna construcció destinada el culte amb un petit allotjament, ja des del s. XVI.
Sant Joan de l’Erm era un santuari cristià, on s’oferia culte a Sant Joan Baptista i on es donava allotjament els viatgers. Era un lloc molt concorregut tan per pelegrins com per pastors transhumants i la gent dels pobles, i on durant l’aplec del 29 d’agost s’hi podien arribar a reunir fins a 3.000 persones.
A finals del s. XIX principis del s. XX va esdevenir un indret d’ús turístic per les classes benestants de Barcelona i rodalies, els quals cercaven tranquil·litat i aire pur.
Com descriu Antoni Bartomeus el 1905 “La vida que’s port a Sant Joan no pot esser més senzilla, ni més a propòsit pera’ls qui, fugint de la ciutat, cerquem un lloch on ensopir-se i no saber res del món”.
El desembre de 1935 un incendi presumptament intencionat va devastar tan el santuari com l’hostatgeria. Avui tan sols ens queda imaginar el que va representar aquest indret a través de les imatges que podem contemplar en els panells informatius que hi trobem en el seu interior.
Seguim la ruta direcció Montenartró. Sortint de SJV trobem una banderola que ens indica la direcció a seguir. Fem uns 200 m per la pista i després seguim pel sender, on entre alguna clariana del bosc podem contemplar el poble de Montenartró i les muntanyes del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Arribem a un un pont de fusta amb un banc, bon indret per jeure un instant i sentir-se petit dins d’aquest singular bosc. El sender continua davallant tot creuant diversos cops la pista fins arribar el poble de Montenartró (3h), on val la pena de fer una parada i prendre un refrigeri al refugi de l’Abadia de Montenartró.
A mig camí entre SJV i Montenartró tenim l’opció d’anar a veure un roure immens, és un exemplar preciós i de gran alçada que val la pena de ser visitat. L’itinerari està senyalitzat amb marques vermelles i hem de calcular 1h extra entre anar i tornar. 
Des de Montenartró, per seguir l’itinerari hem de desfer el camí fins a SJV, s’ha d’afrontar la pujada amb il·lusió.
Un cop a SJV tenim dues opcions: o retornar per pista durant 5 km fins el refugi de la Basseta, o seguir l’itinerari proposat el qual seguint un sender a la dreta remunta fins la Culla.
Per arribar fins a la Culla, prat alpí enmig del bosc situat a uns 1.900 m, hem de pujar 1h pel sender que va creuant diverses pistes, les quals durant l’hivern són utilitzades pels esquiadors de fons. 
Un cop a la Culla trobem una intersecció amb una banderola indicativa, travessem el prat per la pista, fins la següent banderola que en indica la direcció a seguir, remuntem una mica fins a trobar altre cop el sender que entra el bosc. El sender davalla per un bonic itinerari fins el refugi de la Basseta, punt d’inici i final de la ruta.




Descarrega't aquí el track

Descarrega't aquí la fitxa
ENDURO PELS BOSCOS D’ALP 
RUTA I DESCENS PER CORRIOLS AMB BTT

Els boscos del Carboner Mort i de la Pleta, situats a la muntanya d’Alp, per sota les estacions de la Molina i Masella, creen en el seu interior un ambient més propi d’algunes zones dels Alps que no pas del Pirineu Oriental. Dins aquest espai sempre humit, amb molsa i avets immensos i torrenteres que baixen verticals entre roques, els senders que s’hi troben són autèntics tresors per gaudir de la btt.


Per arribar a gaudir dels senders de la muntanya d’Alp amb btt, cal estar en forma i tenir un cert nivell tècnic damunt la bicicleta. Així doncs, si us agrada pedalar cap amunt per després baixar fort (el que ara s’anomena “enduro” però és en realitat l’autèntic btt de sempre), aquesta ruta, curta però intensa, no us deixarà indiferents.
Sortint des del centre del poble d’Alp, els primers carrers de pujada ja fan preveure que la sortida serà dura, i en els 8 quilòmetres d’ascens continuat, haurem de superar un desnivell de 700m. Abans però, podem passar per l’ajuntament, on disposen de mapes gratuïts dels senders d’Alp que ens seran de gran ajuda.
Des de l’ajuntament hi ha l’opció d’enfilar rectes per anar a buscar el sender 737 que arrenca a la part alta del poble, o be fer les primeres corbes per la carretera de Masella fins anar a trobar el sender 744, que en realitat és una pista forestal.
Si triem la primera opció (recomanable), les rampes que trobarem fins arribar a Roca Castellana son realment dures, però alhora un bon repte.
Arribats a la pista 744 (el sender ens hi porta directe), l’ascens es fa molt més suportable, i de tant en tant ens dona algun petit respir per ajudar-nos a superar la següent rampa. En tots els encreuaments, seguirem sempre les marques grogues del sender 744 que acaba a la carretera de la Molina a Masella, molt a prop de l’aparcament del telecabina d’Alp 2500.
Cinquanta metres abans de trobar la carretera, podem decidir començar a baixar (portarem 8km i 700m de desnivell acumulat), o bé sortir a la carretera i fer un bucle de 5km més que ens permetrà superar els 900m de desnivell i gaudir a la baixada del sender 735.
Si decidim seguir pujant, haurem d’agafar la carretera 800m en direcció Masella fins trobar a l’esquerra l’entrada del sender 736, anunciat amb un cartell. El seguirem fins a la mateixa estació de La Molina, a la cota 1760m, des d’on comença el descens.
La primera trialera que seguirem en el descens és el sender 735, que comença en una zona de pícnic després de baixar 400m per una pista ample.
Aquest sender és curt però intens, amb alguns ponts fets amb troncs que creuen el torrent diverses vegades i petits trams tècnic. Ràpidament arribarem a la carretera, i en direcció a Masella anirem a buscar la pista (sender 744) per la qual hem sortit una estona abans.


Agafant la pista de baixada durant 100m, veurem sortir en una clariana un sender (sense indicacions) que baixa vertical a la dreta i que va a trobar ràpidament el sender 734: un sender curt i gens vertical, però dins un bosc magnífic, que seguirem en direcció Alp uns 400m.
En aquest punt, unes traces de descens creuen el sender per on passem. Nosaltres hi entrarem directes, seguint els constants salts fets a cop de pala per fanàtics del descens. És el tram més adrenalític de tot el descens. Un tram molt ràpid i divertidíssim, que ens durà directes al sender 732.
Aquest sender 732 serà l’últim que s’agafa en aquesta ruta i el que ens acostarà finalment a Alp. Tot i amb això, encara queda per endavant 4km més de descens, no tant vertical però igualment divertit, amb alguns trams tècnics, ponts de troncs i taulons i envoltats d’un entorn impressionant.
Si al final ens volem treure el fang, trobarem un gorg a la ribera d’Alp, després de que el sender 732 hagi creuat una barrera metàl·lica i s’hagi transformat ja en pista forestal. 

Descarrega't aquí el track

Descarrega't aquí la fitxa
TRAVESSA EL CINQUÈ LLAC 
SENDERISME

La ruta
El Cinquè Llac és una travessa circular de senderisme als Pirineus, amb inici i arribada a la Pobla de Segur.
Es tracta d’ una ruta de mitja muntanya, assequible a tot tipus d’aficionats, que  transcorre pels Pallars i l’Alta Ribagorça, als peus del Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici, a través d’un itinerari senyalitzat dividit en 5 etapes.
Durant més de 100 km el senderista anirà superant l’orografia canviant que ens ofereix la natura, tot gaudint d’una de les zones del Pirineu més desconegudes i alhora més sorprenents: el pla de Corts, la vall Fosca i la vall de Manyanet, i descobrint el llac de Montcortès, El Cinquè Llac.
El Llac s’anirà albirant des de diferents pics de la ruta, com si fos una gota d’aigua, fins que en l’última etapa ens el trobarem de ple.
Un dels principals valors de la ruta és que la major part del recorregut es fa per camins de ferradura i corriols de muntanya (62%), alguns recuperats per a l’ocasió i d’altres ja marcats pels respectius consells comarcals. Si bé en cada etapa trobarem trams per pista (26%) i carretera (12%).

Cultura i tradicions
 Fent camí anirem aprenent que la zona ha estat habitada des de la prehistòria fins a l’actualitat. Trobarem dòlmens, ermites, esglésies, viles closes, monestirs, ponts i restes romàniques, bordes, masies i  cabanes de pastor.
Aquests últims són exemples d’arquitectura en pedra seca, un ric tresor de la nostra història, com també ho són els camins transcorreguts, camins de pastors.

La màgia del Cinquè Llac
El Cinquè Llac permetrà al senderista caminar per un espai realment rural, inèdit però humanitzat, on els pobles mantenen el seu caràcter original i conserven les festes, els costums, les llegendes i  les tradicions.
Les llegendes ens acompanyaran  i  donaran nom a cada jornada, unes llegendes que impregnaran de màgia el nostre viatge per les muntanyes amb el fi de descobrir El Cinquè Llac.
Etapa 1- La Geganta Adormida
Etapa 2- L’Aquelarre de Serraspina
Etapa 3- El pont del Diable
Etapa 4- La Casa Encantada
Etapa 5- L’estany de Montcortès

El premi final: el Ganxo de pastor
Els camins transcorreguts són camins de pastors.
Els pastors per poder caminar bé en els seus desplaçaments utilitzen el bastó d’avellaner, ja que són molt drets, pesen poc i permeten fer creure les ovelles.
Als senderistes, se’ls donarà un bastó d’avellaner on haurà de quedar constància de les 5 etapes superades: les 5 marques de pastor de cada casa.
Qui aconsegueixi les 5 marques, aconseguirà el trofeu, el Ganxo de Pastor: el tercer braç del pastor, que li serveix de braç llarg per poder enxampar les ovelles per una de les potes del darrere.

Informació Pràctica
1.   Dificultat tècnica
Es tracta d’una travessa de senderisme de “mitja muntanya” i de dificultat tècnica baixa. Això no obstant, la ruta presenta uns desnivells positius considerables i per completar el recorregut en 5 etapes es requereix una mínima forma física.
Cal tenir en compte que les etapes es recorren amb un temps estimat d’entre 4 i 8 hores diàries de mitjana.
-  Distància total:   102,30 km
-  Desnivell positiu acumulat:   5283 m
-  Desnivell negatiu acumulat: -5283 m
-  Temps total estimat:   30 h
Altura màxima: 1557 m
-  Altura mínima: 529 m.
Temporada recomanada: Recomanem la primavera i la tardor com a temporades més indicades per recórrer El Cinquè Llac, tant per la temperatura com pel paisatge, encara que per la suavitat del clima mediterrani es pot recórrer tot l'any durant hiverns i estius poc rigorosos.
2.   Infraestructura: Senyalització
La ruta està senyalitzada amb fites de seguiment al llarg dels més de 100 km de recorregut amb la senyalística oficial de Turisme de Catalunya que incorpora un vinil del Cinquè Llac i amb la línia groga de continuïtat.

Complements a la senyalització:
       Mapa del Cinquè Llac de l’editorial Alpina escala 1:30.000.
       Descàrrega gratuïta dels tracks i roadbook des de http://www.elcinquellac.com


Novetats 2016:
Slow Cinquè Llac: per gaudir al teu propi ritme. El Cinquè Llac Slow ha estat dissenyat per al senderista que vol caminar mig dia, entre 4 i 6 hores, i fer entre 16 i 18 km diaris. Per a qui és tan important  fer fotografies, trobar gent local i gaudir d’un bon pícnic com la mateixa caminada. I amb els trasllats ja incorporats a la ruta per fer el camí més soft.
El Cinquè Llac en BTT o amb bicicleta elèctrica és una ruta dissenyada per gaudir de la bici per les valls més desconegudes del Pirineu de Lleida (la vall Fosca, la Vall de Manyanet, la vall d’Adons i el Pla de Corts)
Pedaleja sense preocupacions. Tu només has de gaudir de la bici i de tot el que el Pirineu t’ofereix: el paisatge, la gastronomia, el patrimoni i la seva gent.
  • Et facilitem el material necessari per a seguir la travessa: mapa de la ruta, track en GPS i el llibre de ruta
  • Et reservem els allotjaments
  • Et portem l’equipatge de casa rural a casa rural.

Descarrega't aquí el track

Descarrega't aquí la fitxa
ASCENSIÓ AL COGULLÓ DE TORB
EXCURSIÓ DE MARXA NORDICA

El Prepirineu de l’Alt Urgell ofereix unes serres escarpades que s’enlairen sobtadament  sobre l’altiplà central català. El cogulló de Turb, cim característic de la comarca, s’ubica en una d’aquestes serres del Prepirineu en una situació estratègica, al ben mig de la vall del Segre, oferint unes vistes úniques d’aquest territori farcit de muntanyes feréstegues.



La sortida de marxa nòrdica d’aquest número de SENT és força accessible per tots els excursionistes, fins i tot apte per nens, on tret de l’últim tram de forta pujada fins al cim, anirem per pistes que travessen els terrenys plans on des de fa una bona pila d’anys, es cultiven les famoses patates de la zona de Cambrils (de muntanya!).
Per donar un bon extra a l’excursió, proposem començar al mateix coll de Boix, des d’on tindrem ocasió d’anar a visitar la bonica ermita de Santa Pelaia. Des del coll del Boix, límit entre la comarca de l’Alt Urgell (vall d’Alinyà) i Solsonès, deixarem el vehicle per prendre una pista que s’endinsa cap al nord. Arribarem a les restes de la mina Juanita , on encara són visibles les restes d’aquesta modesta explotació de lignit i on trobem un plafó explicatiu de la historia minera de l’indret; i continuarem la mateixa pista uns pocs minuts més fins a la propera ermita de Santa Pelaia, una joia del romànic des d’on tenim una de les millors vistes de la vall d’Alinyà i de bona part del Prepirineu.
Retrocedirem fins a la mina, i agafarem una pista que surt cap a la dreta, i que entremig d’una pineda de pi roig, guanya alçada suaument. Més endavant trobarem una bifurcació de pistes. Nosaltres agafarem la de l’esquerra, i en aquest cas per forts pendents, arribarem fins al coll de Voltrera, on s’obren les vistes i veiem en primer terme el nostre objectiu, el cogulló de Turb.
Continuarem per la pista, que ens portarà a una zona de conreu coneguda com el munyidor (nom que també rep la serra per on caminem), i arribarem a una nova pista, que agafarem cap a la dreta. A partir d’aquí, trobarem diverses senyals d’excursions cap al cim. 
Poc després, tornem a trobar una nova cruïlla i continuem recte, i a la següent novament recte i que puja a la dreta, deixant els camps del pla de la Llacuna a la nostra dreta.
Si comparem aquest paisatge per on realitzem la sortida amb moltes zones del Prepirineu, ens adonarem que aquí sorprenentment no s’han abandonat les terres, gràcies a les bones collites de patata de qualitat, que continua sent un de les principals recursos econòmics de la zona  i que són reconegudes per molts com de les millors patates de Catalunya.
Sense deixar la pista, passarem pel nord del Tossal de la Pinyassa, per una densa pineda, i arribarem al coll de la Travessa, punt antic d’unió entre les Anoves i Llinars. Ens trobem als peus del pic i ara la pista, en molt pitjor estat de conservació, comença a enfilar pendent amunt fins al coll de la coma de Turp.
Al coll de la Coma de Turp el paisatge s’obre cap a ponent, i veiem als nostres peus el poble de Coll de Nargó. L’espectacle visual però, no ha fet més començar, a partir d’ara les vistes cada cop seran més i més espectaculars.

Des del coll veurem com surt un corriol ben fresat cap al sud. Sense deixar-lo, pujarem en molt poca distància els 240 metres de desnivell que encara queden per assolir el cim, així que toca suar una mica i anar amb precaució de no caure amb les pedres que ens trobem al llarg de la pujada. De ben segur, durant les parades de l’ascensió final, quedareu bocabadats amb les vistes! 
Finalment arribarem al cim, el Cogulló de Turb amb 1620 m, un cim visible des de molts indrets de l’Alt Urgell, Andorra, la plana de Lleida i les muntanyes del nord de Tarragona, des d’on tenim una fabulosa vista aèria de 360 graus del Pirineu i bona part de Catalunya, donat que el cim es troba aïllat d’altres muntanyes i ubicat al ben mig de la vall del Segre que va de nord a sud des de la Seu d’Urgell a Oliana. Per fer-nos una idea, la cara oest d’aquest cim, té un desnivell de 1000 metres fins al pantà d’Oliana!
Un cop hem descansat al cim, i hem deixat la nostra dedicatòria al llibre que trobem al geodèsic, desfarem bona part del camí que em fet durant la pujada.
Haurem desfet bona part del camí de la pujada, i arribarem a la primera cruïlla que havíem fet de la pista principal. En comptes d’anar ara a l’esquerra cap al Munyidor, anirem rectes per la pista principal, i al poc veurem que es torna pavimentada. Sense deixar-la arribarem a la pista que em agafat al coll del Boix, i en pocs metres arribarem al coll on em començat a caminar. 

Descarrega't aquí el track

Descarrega't aquí la fitxa

dissabte, 12 de març de 2016

ASCENSIÓ A LA TORRETA DE L’ORRI 
SORTIDA SKIMO

En aquest article us proposem l’ascensió a la Torreta de l’Orri per una via diferent de la d’estiu, la que passa pel refugi de Comes de Rubió i segueix pel Planell del Lloser, aquesta vegada pujarem pel Barranc de Fontfreda


Entrem al poble de Rubió per la cruïlla que hi ha a la carretera del port del Cantó i sense pujar fins a dalt del poble agafem el trencant que porta al refugi de Comes de Rubió per la pista, tot el que puguem o ens deixi la neu, fins a arribar a la senyalització del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Aquí deixem el cotxe i continuem aproximadament 1 km més per la pista fins a arribar al Barranc de Fontfreda, un rierol que baixa de la mateixa falda de la Torreta de l’Orri i travessa pel bosc de Borruix. Aquest rierol serà la nostra referència tant de pujada com de baixada, encara que de vegades només l’intuïm o fins i tot el perdem a estones. Un cop travessada aquesta zona més boscosa i perdedora, on de vegades ens haurem de descalçar els esquís depenent del gruix de neu, passat el bosc i travessada una pista forestal arribem a un pla que deixa veure perfectament el pic i la seva antena inconfusible. Ara només cal seguir l’ampla vall que passa per sota la Roca de Coma-sarrera (2.377 m) sense perdre mai de vista l’antena de comunicacions i flanquejar l’última pala per la dreta, sempre en compta amb l’estat de la neu i de les acumulacions. 
La baixada la farem pel mateix itinerari gaudint del descens però amb molta cura en el tram més boscós, ja que és bastant dens.




Descarrega't aquí el track

Descarrega't aquí la fitxa
ASCENSIÓ AL PUIGMAL AMB BTT 
RUTA I DESCENS PER CORRIOLS

L’ascens al Puigmal és un dels grans reptes amb bicicleta de muntanya a la comarca de La Cerdanya. El seu ascens des de la vall és llarg i a l’abast de poca gent, però hi ha una alternativa que, sense deixar de ser dura i tècnica en el seu descens, facilita en gran mesura el poder plantar la bicicleta al costat de la creu que corona el Puigmal.




Gràcies a la reducció de pes de les bicicletes d’enduro i l’fectivitat de les seves suspensions, el cicloalpinisme s’ha convertit en una nova disciplina del btt, que neix amb la idea de fer els cims més alts possibles, encara que això suposi empènyer o carregar la bici en alguns trams. La finalitat és doncs fer el cim, però també baixar-lo disfrutant de les trialeres més extremes.
El Puigmal en btt forma part d’aquesta filosofia.
El punt de sortida el tindrem però a 2.200 m d’alçada, 1.000 m per sobre de la Vall de Cerdanya. Per arribar a aquest punt, caldrà anar fins al poble d’Osseja i al costat del càmping municipal (indicat), agafar la route
forestier
que s’enfila fins al cim de Coma Morera (2.208 m) per una pista asfaltada. Al costat del mateix cim s’acaba l’asfalt i podrem aparcar el cotxe.
Des d’aquí, el cim del Puigmal ens queda encara lluny però és veu ja perfectament, i la pista que apunta directe al cim és evident.
El primer tram no té cap complicació tècnica, a part de la pròpia de pedalar per sobre els 2.000 metres d’alçada. La pista s’enfila vorejant el Puig de Dòrria (2.547 m) i passant pel Pas dels Lladres fins al capdamunt de l’antiga estació d’esquí del Puigmal, al costat del Pic d’Er o Tossa del Pas dels Lladres (2.662 m). Fins aquí hi arribarem fent alguna ziga-zaga per la pista, i finalment a través d’una llarga diagonal que porta al final dels últims remuntadors de l’estació.
Passat aquest punt, la pista es transforma ràpidament en sender i al cap de poc, caldrà superar (potser baixant de la bici) el primer i curt tram tècnic. Seguint el sender i després d’una baixada, trobarem finalment el camí
normal
de pujada al Puigmal des del vessant francès. Estem ja a la cota 2.650 m i tenim al davant la part més dura de tot l’ascens.
A partir d’aquí i sense treure el plat petit i el pinyó gran, seguirem pujant a trams damunt la bicicleta i a trams (alguns de llargs) arrossegant-la fins que, després d’un gir de 90 graus, anem a trobar el llom del Puigmal, ja per sobre els 2.800 metres.
Abans de que ens haguem de carregar la bici a l’esquena per arribar al cim del Puigmal, podrem encara pedalar un tram més resseguint el llom i en un ambient impressionant, amb vistes a mitja Catalunya.
Tot i que queden els últims 60 metres de desnivell, la feina està ja quasi feta i l’últim tram amb la bici a coll, no ens impedirà arribar al cim amb la btt.
Una vegada al cim, si el dia és clar i no bufa el vent, tindrem tot el temps que calgui per descansar abans d’afrontar la baixada. I millor fer-ho, perquè els primers 300 m de desnivell cal estar concentrat.
La baixada ressegueix tot el camí de pujada, però el primer tram des del cim, si es vol intentar fer damunt la bici, la millor opció és seguint dos-cents metres el sender que porta al Pic Petit de Segre i Puigmal de Llo, per després traçar una diagonal fora pista i per tartera fins al llom pel qual pujàvem, a la cota 2800 m.
Mantenir-te sobre la bici en aquesta diagonal és un acte de fe que no sempre funciona, però si els milers de pedres es posen de la teva part, és possible arribar al sender de pujada sense fer masses peus a terra.
Una vegada al llom, la baixada fins al desviament cap a Coma Morera és vertical, però el terreny té bona adherència i s’arriba a disfrutar molt.
Ja al sender de retorn cap a Coma Morera, els trams tècnics són els mateixos (pocs) que a l’anada, i la baixada per pista és ràpida i segura.
Arribats a Coma Morera sempre ens quedaran dues opcions: finalitzar la ruta i agafar el cotxe de baixada, o si hem deixat un segon cotxe a Osseja, agafar qualsevol de les trialeres que baixen des d’aquest punt fins a la vall i acabar de fer un descens de quasi 1700 m de desnivell negatiu!





Descarrega't aquí el track

Descarrega't aquí la fitxa