dilluns, 3 d’octubre de 2016

ELS LLACS DE COLOMÈRS I 
EL TUC DE RATÈRA

A la Val d’Aran hi ha un racó tan bonic que sembla que el temps s’hagi aturat per sempre. 
De fet, el Circ de Colomèrs té un regust a passat, a un temps que no tornarà, i que algú va 
viure amb total intensitat. 


Aquest és un indret tret d’un conte de fades on tot ratlla la perfecció. Els llacs són espectaculars i n’hi ha de totes les mides, mentre que els rierols serpentegen pendent avall buscant el riu principal i el llit de la vall. Les muntanyes són espectaculars catedrals de roca que sovint, ratllen els tres mil metres. Els seus esperons, crestes i canals tenen unes formes increïbles, i són tan estètics que un no és cansa d’observar-los i de gaudir-los a través dels ulls. Els boscos sobreviuen fins molt amunt, i és fàcil trobar els pins fins a les mateixes portes dels estanys més alts.
D’entre totes les muntanyes que envolten aquest magnífic circ d’origen glacial en destacarem una, que no és la més alta i possiblement tampoc és la més maca de les muntanyes d’aquest indret, però que està allà, eternament petrificada, amb la seva forma de gran catedral de roca. El Gran Tuc de Colomèrs (2.934 m) és la muntanya més alta del Circ de Colomèrs, una veritable talaia que tant es pot pujar des del vessant aranès, com des d’Aigüestortes, a la Vall de Boí.
El Tuc de Ratèra és una muntanya espectacular, de línies esveltes i crestes retallades que convergeixen en el seu vèrtex. Aparentment sembla ser una muntanya difícil de pujar i no és així, doncs des del vessant aranès, un magnífic camí serpenteja per entre les roques i els llacs fins arribar al seu cim.    
El punt d’inici d’aquesta llarga ascensió el tenim en un punt determinat de la pista (1.990 m) que recorre la Vall d’Aiguamòg, i que després ascendeix en direcció al Coret de Pruedo i la Vall de Rencules. L’indret està perfectament indicat, doncs en aquest punt comença el camí que ens portarà fins al Refugi de Colomèrs. 
Per tant, pujarem generalment en sentit Sud/Est, al principi per entre unes grans roques i tot seguit per un terreny bastant més suau. Sense cap problema arribarem al Lac Major de Colomèrs (2.120 m), que junt amb el Lac Obago, són els dos més grans de la regió. El lloc és impressionant, i les vistes cap a l’interior del Circ de Colomèrs és un regal als ulls inquiets de qualsevol excursionista. A l’altra banda del llac veurem el Refugi de Colomèrs, situat en un lloc força planer a pocs metres de les aigües del llac. 
Girarem a l’esquerra i seguirem les indicacions blanc i vermelles del GR-11 (camí molt ben fressat) en sentit Nord/Est-Est, aconseguint després d’una curta pujada el Coret deth Clòto (2.240 m). Continuarem l’itinerari davallant pel vessant contrari d’aquest coll, i ràpidament, sense cap dificultat arribarem al Lac Long (2.170 m), com diu el seu nom, té una forma allargada. L’indret és preciós. Davant nostre es veu l’espectacular Tuc de Ratèra. 



De mica en mica anirem deixant els darrers arbres rere nostre. Seguirem el camí (GR-11), gairebé sempre en sentit Sud/Est. Vorejarem el Lac Long deixant-lo a la nostra esquerra, i en pocs minuts, per un terreny herbat força suau arribarem al Lac Redon (2.175 m), que no s’ha de confondre amb el llac del mateix nom que hi ha a les proximitats del Tuc del Pòrt de Vielha. Aquest és de dimensions molt més reduïdes i no tan famós.
A la nostra esquerra veurem aparèixer l’altiu Tuc de Sendrosa amb les seves canals verticals.
Continuarem ascendint suaument en sentit Sud/Est, per uns espais cada vegada més oberts. Les vistes sobre el Tuc de Ratèra són certament intimidatòries. Poc després arribarem al meravellós Lac Obago (2.233 m), situat aproximadament a 1h. 45 minuts de la pista. Aquest llac té unes dimensions gegantines. Panoràmica esplèndida!.
D’aquí al cim del Ratèra encara hi ha més de 600 metres de desnivell.
Vorejarem el llac deixant-lo a l’esquerra, i poc després -deixant el sender que es dirigeix al Gran Tuc de Colomèrs a la dreta- començarem a enlairar-nos (GR-11) vers el Pòrt de Ratèra de Colomèrs. 
Guanyarem metres ràpidament en direcció a aquest doble coll situat a les proximitats del Tuc de Ratèra. 
Unes pendents cada vegada més suaus ens portaran fins el Pòrt de Ratèra de Colomèrs (2.580 m), situat entre parets molt verticals. Continuarem pujant en sentit Sud/Est, per una mena de corredor que sense més ens portarà fins el Port de Ratera d’Espot (2.594 m). Els espais són molt oberts. Hem deixat la Val d’Aran enrere i ens endinsem vers les terres del Pallars Sobirà.
Deixarem de banda el GR-11 i girarem a la dreta, agafant un sender força ben marcat que ens portarà fins als peus de la Cara Est del Ratèra. Pujarem per aquest vessant que té un pendent molt dret però que no ofereix cap dificultat. Finalment assolirem l’allargat i aeri cim del Tuc de Ratèra (2.863 m) (3h. 30’/3h. 40’) des de la pista. Vistes impressionants en totes les direccions. Al vessant de Colomèrs hi descobrirem un munt d’estanys.
El descens el farem pel mateix itinerari. 



Descarrega't aquí el track

Descarrega't aquí la fitxa
GRAN RUTA QUE UNEIX ELS CENTRES BTT D’ÀNEU I ARAN

Una de les novetats del Centre BTT Valls d’Àneu-Pallars Sobirà per aquesta temporada és l’incorporació de la gran ruta Àneu-Aran que uneix els centres BTT de l’Aran i de les Valls d’Àneu.



Aquesta ruta però no està senyalitzada i cal fer-la seguint un track GPS. Els més valents la poden fer en un sol dia però inicialment es planteja fer-la en dos dies, començant a Esterri i dormint a Salardú o bé a l’inrevés.  
Si començem per Esterri, els primers  kilòmetres de la ruta (fins al poble de Borén exactament) coincideixen amb l’altra novetat d’aquesta temporada, la ruta 7 del centre BTT. Proposem la ruta amb sortida d’Esterri i direcció a València d’Àneu per carretera asfaltada. Un cops arribats al poble, a l’alçada de l’ajuntament, girarem cap a la dreta on agafarem una pista  direcció a Sorpe, primer en baixada i un cop creuat el riu Bonaigua en forta pujada. Una mica abans d’arribar a Sorpe, ens desviem per un sender direcció a Borén, en algun tram haurem de baixar de la bici.
A partir del poble de Borén ja no trobem indicacions d’altres rutes. Es continua per la carretera que ens porta fins a Alós d’Isil, tot seguint el curs de la Noguera Pallaresa. Un cop arribats a Alós, podem seguir les indicacions de la ruta 20 del Centre BTT fins arribar a Montgarri. Els 4 primers kilòmetres, fins al refugi del Fornet son asfaltats. A partir d’allí és per pista forestal.
Al barranc de Marimanha, poc abans de Montgarri, s’entra a la Val d’Aran. Prenem la pista a la dreta en direcció al poble de Montgarri i creuem el pont on trobem l’església i el refugi. Seguim per la pista que hi ha al marge esquerre del riu fins al Pla de Beret. És la ruta 29 del Centre BTT Val d’Aran però en sentit invers. 
Arribats al Pla de Beret continuem per carretera fins arribar al a cruïlla que porta a l’aparcament de l’Orri, aquí a la dreta hi ha el sender senyalitzat amb la ruta 19 que la seguirem fins al poble de Salardú, passant primer per Bagergue per pista forestal i sender que ja no deixarem fins arribar a Unha. A Salardú hi accedirem per carretera local.
Sortim de Salardú pel Camin Reiau, també seguint la ruta 19 del Centre BTT, direcció Tredós i després per pista forestal direcció a Ruda, creuant el pontet de Ruda, la pista arriba a la carretera C-28. Creuem la carretera i remuntem un sender amb fort pendent fins a Tanau, després d’uns metres de carretera prenem a la dreta una pista cap al nucli de 1800 de l’estació de Baqueira Beret. Creuarem les  pistes d’esquí  fins als Argulls. La darrera pujada és amb gran pendent i ferm pedregós que per molts no será ciclable.
Ja un altre cop a les Valls d’Àneu, baixem per la pista que ressegueix el telecadira fins al port de la Bonaigua.
A la dreta de la carretera direcció a Esterri hi ha l’antic camí senyalitzat amb estaques grogues. A l’aparcament del Clot Gran, on hi ha el telecadira de la Peülla, creuem la carretera i continuem per un sender fins arribar al Refugi de les Ares que ens queda a la dreta. Continuant per un tram de sender que ens portarà  fins a la carretera on hi passarem un petit tram seguint la indicació del Bosc del Gerdar per carretera i ens tornem a incorporar a la c-28 en baixada. A 1 km girarem cap a la dreta per sender i creuarem el riu Bonaigua. Un cop creuat el riu girarem a la dreta on trobarem una pujada d’uns 80 m i després a l’esquerra per un sender pla que es converteix en pista fins a trobar la pista forestal de la mata coincidint amb la ruta 5.


Pugem un tram aquesta pista i prenem el sender que trobarem a l’esquerra en direcció al poble de Son.  Fem un primer tram de pujada força ciclable i després en baixada suau.
Ja al poble de Son anirem direcció a Jou, primer per carretera i després d’1 km surt un sender a mà esquerra que indica el poble de Jou. Aquest sender després es converteix en pista i després en carretera, ara trobem les indicacions de la ruta 5 que seguirem fins a Esterri en un corriol en descens i algun tram en ziga zaga.

Descarrega't aquí el track

Descarrega't aquí la fitxa

diumenge, 2 d’octubre de 2016

L'ALTRA CARA DE LA FORCA
SENDERISME

Els camins són fils de la memòria. Parlen del treball per viure o sobreviure de generacions senceres. Els camins vells donen veu el valuós patrimoni del nostre territori. Recorrent-los a peu de manera pausada i tranquil·la els vivim, i alhora revivim un temps ja passat. 


L’Altra Cara de la Forca és una proposta de ruta a peu autoguiada, dissenyada amb molta estima pel Lluc i la Laia, guies de muntanya i bons coneixedors de la zona. Creada amb l’objectiu d’oferir una activitat de varis dies que permeti descobrir el patrimoni natural, històric i cultural que amaga  el territori per on transcórrer.
És una ruta que ens permet recórrer camins de gran bellesa que travessen pobles, valls i cims d’una part del Prepirineu català, ubicat dins del Parc Natural del Cadí-Moixeró i el Paratge Natural d’Interès Nacional del Massís del Pedraforca. Paratges protegits pel seu gran valor natural i cultural, i que gràcies a una bona xarxa de camins i senders el podem recórrer caminant. 
Volem que gaudiu del caminar d’una manera còmode, per tant us proporcionem un detallat llibre de ruta per poder completar la ruta amb seguretat, gestionem la logística i el transport d’equipatges perquè pugueu caminar sense pes, fluint plenament del camí, de l’observació i l’escolta de la natura, de parlar amb la gent de les valls, de visitar esglésies, ermites, museus i pobles amb encant, de reposar en algun punt màgic entre els boscos, els prats,... d’anar al vostre ritme. 
La ruta s’inicia al peu de l’espectacular cara nord del Cadí, a la Cerdanya, i es canvia de vessant cap al Berguedà pel pas dels Gosolans, antic pas que comunicava ambdues comarques, i que ens duu als dominis de l’imponent Massís del Pedraforca.
Aquesta ruta ens permet descobrir la Vall de la Vansa, on gaudirem intensament de petits pobles de muntanya i la seva gent que mantenen encara viva la conservació del patrimoni rural de la seva vall.
Finalment davallem fins la plana de l’Alt Urgell, vall verda i rica en cultius, que banyada pel riu Segre i envoltada de muntanyes ens retorna a la civilització amb l’arribada a La Seu d’Urgell.


Podem realitzar la ruta de forma autoguiada o bé guiada, acompanyats pels creadors de la ruta, guies de muntanya professionals i bons coneixedors del territori històric, cultural i paisatgístic que recorrer la ruta. 
La durada és de set dies i sis nits, sent la ruta complerta de 5 etapes a peu i 6 pernoctacions sempre que volguem fer totes les etapes, del poble de Béixec fins a La Seu d’Urgell. Aquesta es pot adaptar a 4/3 dies/pernoctacions, començant al refugi de Prat d’Aguiló fins a La Seu d’Urgell.

Per més info: http://www.guiesdemuntanyaenruta.com/laltre-cara-de-la-forca

Descarrega't aquí la fitxa
SEGUINT EL SEGRE EN FAMÍLIA
RUTA FAMILIAR EN BTT

Tot i que el riu Segre es pot seguir amb btt de forma més o menys contínua al llarg de tota la Vall de Cerdanya, des del seu naixement per sobre els 2400m d’alçada, fins més avall de Martinet, és el tram de Bolvir fins a Bellver el més adequat per fer un passeig en família: pel seu pendent, terreny i la distracció contínua de les palanques, passeres de fusta i senders.



El camí de Sant Jaume (sender 153) entre Bolvir i el Santuari de Quadres és una de les pistes més transitades per famílies amb nens que volen fer un passeig amb bicicleta de muntanya. El suau pendent i l’absència de trànsit el fan perfecte per iniciar-se en la pràctica de la btt.
No obstant, si es vol fer un pas més i començar a pedalar per algun sender sense dificultat, la ruta que proposem és perfecte per a nens i nenes a partir de 7 o 8 anys, que portin una bicicleta amb rodes de com a mínim 20” (millor encara si és de 24”).
Al llarg d’aquest recorregut de 12km sense quasi pujades (35m de desnivell positiu) i un pendent favorable de quasi 100m de desnivell negatiu, els nens trobaran pistes fàcils on acostumar-se a pedalar sobre terra, alguns senders divertits entre arbres i passeres de fusta, dos palanques per creuar el riu Segre i un munt de petites rieres on remullar-se a l’estiu.
La presència constant del bosc de ribera que ressegueix el riu Segre fa alhora que sigui una ruta amb molta ombra, perfecte per fer durant els mesos d’estiu i és especialment bonica durant la caiguda de la fulla, ja a la tardor.
Si deixem el cotxe a qualsevol dels aparcaments de Bolvir, per començar la ruta haurem d’anar a buscar la plaça Major, des d’on surt el carrer del Camí Ral que va a creuar la Carretera N260. És aquest encreuament el punt més perillós de tota la ruta ja que, com passa en altres punts de la mateixa carretera, tot i la gran afluència d’esportistes i famílies, encara no s’ha resolt amb cap pas soterrat.
Ja a l’altra banda de la carretera, l’asfalt es converteix ràpidament en una pista de terra en molt bon estat que transcorre entre camps de conreu i pastura. Seguint sempre aquesta pista principal (sender 153) farem els primers 3,7km fins que trobem una altra pista que, procedent d’All, creua perpendicular i ens acosta fins al riu Segre i la palanca de Sanavastre (sender 158).
Abans de trobar la palanca creuarem el primer curs d’aigua, que com en altres punts del recorregut, ho podrem fer a través de la passera de fusta o directament per dins la riera, i es convertirà en la primera aventura d’on sortir ben moll si encara estem als mesos de més calor.
Passarem per davant la palanca de Sanavastre (que podem creuar d’anada i tornada) i seguirem pel primer dels senders que recorrerem seguint el riu Segre (sender 153b). Per dins el bosc de ribera, aquest sender combina els trams de terra o herba amb passeres de fusta prou amples i rectes com per no haver de baixar de la bicicleta.
Els següents 4km seran una combinació d’aquests senders amb trams de pista més amples, fins arribar a la segona palanca (una petita presa), ja a l’estret d’Isòvol. A diferència de la palanca de Sanavastre, aquesta la creuarem per seguir per l’altra vora del riu, en un tram de camí envoltat d’espessa vegetació que recorre tot l’estret d’Isòvol.
A la sortida d’aquest sender passarem per sota el pont de la carretera N1411 i creuarem el torrent de la Bavosa (aquest cop obligadament per dins l’aigua) per continuar per un camí amb molta ombra que desemboca al torrent de la Fou de Bou. Remuntant aquest torrent una vintena de metres (per dins el seu curs o per la passera), sortirem finalment a la carretera que ens durà en menys d’un quilòmetre fins al centre de Bellver.
Si hem previst la combinació de cotxes, el segon vehicle el tindrem ja a Bellver. Si no és així, haurem de tornar pel mateix camí (ara amb una mica més de pujada que a l’anada), o fins i tot, si veiem que l’anada ha estat molt àgil, podem allargar la tornada creuant la palanca de Sanavastre i recorrent els senders 148 i 749 de l’altra vora del Segre, també molt divertits i una mica més esportius, per acabar fent una sortida de 30km i poc més de 100m de desnivell positiu.
Si a més voleu que una empresa especialitzada us organitzi tota la sortida, us llogui les bicicletes, o converteixi aquesta ruta en un petit curs de tecnificació per nens, a Tracks de Cerdanya us poden assessorar de tot plegat. 

Descarrega't aquí el track

Descarrega't aquí la fitxa

divendres, 15 de juliol de 2016

El Camí de l’Últim Càtar

Dos dels grans parcs naturals de Catalunya, el del Cadí-Moixeró i el de l’Alt Pirineu, es comuniquen per un itinerari senyalitzat de senderisme, el Camí de l’Últim Càtar, en referència a Guillem Belibasta, el darrer càtar documentat, que va passar per aquests verals tot fugint dels seus enemics.


La història del catarisme és una història èpica, farcida de guerres, mortaldats, resistències a ultrança i crims comesos en nom de Déu, que ha despertat l’interès de moltes generacions. La percepció general és que tot acaba a Montsegur quan, l’any 1244, més de dos-cents perfectes càtars es llençaren a la foguera davant dels francesos que havien conquerit aquell reducte de catarisme. La realitat, però, és que després de Montsegur el catarisme va sobreviure a les muntanyes en la clandestinitat més absoluta. Pastors que recorrien els camins de la transhumància, membres de la petita noblesa amb pocs recursos i molts contenciosos amb l’Església, persones descontentes amb l’avarícia i la baixa qualitat moral dels clergues, amagaven a les seves cases i protegien amb la seva vida els darrers perfectes càtars que predicaven pels vells camins que creuaven el país de nord a sud.
Guillem Belibasta fou un d’aquests perfectes clandestins dels últims temps del catarisme. Nascut a Occitània i convertit a la religió dels bons homes, s’escapà de la presó de Carcassona l’any 1309 i fugí cap a Catalunya, on entrà en contacte amb el món de la gran transhumància i fou acollit per una comunitat d’occitans exiliats al poble de Sant Mateu, al nord del País Valencià. Els exiliats de Sant Mateu provenien tots del Pirineu de l’Arieja, i alguns d’ells eren pastors que havien treballat a Puigcerdà i Bagà, i havien passat estius guardant ramats als colls de Pal i de Josa, al vessant sud del Cadí.
Un dia arribà a Sant Mateu un personatge anomenat Arnau Sicre. També era occità, d’Ax-les-Thermes, i la seva mare havia estat condemnada per heretgia. S’integrà a la comunitat d’exiliats i va convéncer Guillem Belibasta per acompanyar-lo fins al Pallars, on tenia una tia malalta que volia morir a mans d’un perfecte càtar. En realitat, Arnau Sicre era un agent del bisbe de Pàmies, que aspirava a recuperar els béns confiscats de la seva mare a canvi d’entregar tot un perfecte, l’últim conegut, a la Inquisició. D’aquesta manera, després de creuar tot Catalunya guiats pels germans Mauri, dos pastors coneixedors del país, Guillem Belibasta va ser capturat a Tírvia i, després de passar uns dies a la masmorra del castell de Castellbò, va ser portat a Occitània, on el van cremar per heretge l’any 1321 a Vilaroja de Termenès, prop de Narbona.
La història de Guillem Belibasta és excepcional, no tan sols pel fet de ser l’últim perfecte occità conegut, sinó per la minuciositat amb què el bisbe de Pàmies va recollir tots els aspectes de la seva vida a l’exili, cosa que ens aporta un relat molt viu de la vida a les nostres muntanyes a la primeria del segle XIV, amb personatges tan excepcionals com el pastor Pere Mauri o el mateix Arnau Sicre, agent doble i caçador de recompenses. Aprofitant la força d’aquesta història de l’últim càtar, el Consell Regulador del Camí dels Bons Homes, amb la col·laboració dels consells comarcals de l’Alt Urgell, el Berguedà, la Cerdanya, el Pallars Sobirà i el Solsonès, i els Parcs Naturals del Cadí-Moixeró i de l’Alt Pirineu, ha promogut la creació d’una nova variant del Camí dels Bons Homes que, amb el nom de Camí de l’Últim Càtar enllaça la catalana vila de Bagà amb l’occitana de Tarascó, passant per Tuixent, el Molí de Fórnols, la Seu d’Urgell, Castellbò, Sant Joan de l’Erm, Llavorsí, Tírvia, Alins i el Refugi de Vallferrera.


El Camí de l’Últim Càtar és una variant integrada dins del Camí dels Bons Homes, amb personalitat pròpia, que passa per indrets de gran ressonància en la història del catarisme català, com Castellbò, Tírvia i la Seu d’Urgell; uneix els Parcs Naturals del Cadí-Moixeró i de l’Alt Pirineu i incorpora un nou itinerari de prop de 200 quilòmetres que, sortint del Berguedà, travessa les comarques de l’Alt Urgell i del Pallars Sobirà per entrar a França per l’Arieja. D’altra banda, la variant proporciona un recorregut que, unit a l’itinerari del Camí dels Bons Homes, possibilita la realització d’un circuit circular per les muntanyes que van veure passar els càtars vuit segles enrere.
Les tres etapes inicials del Camí de l’Últim Càtar transcorren per dins del Parc del Cadí-Moixeró o bé pel seu entorn immediat. La primera comunica la vila de Bagà amb la de Gósol. L’any 1250 la gosolenca Maria Poca afirmava davant dels inquisidors que poques cases tenia Gósol lliures d’heretges, atesos pels perfectes que es refugiaven dins del veí castell de Josa, que és la següent fita del camí. A Josa els càtars eren acollits pels senyors del castell, el qual era situat al capdamunt d’aquest poble, just on actualment s’aixeca l’església de Santa Maria i Sant Bernabé, construïda al segle XIX. Tuixent és la següent parada obligada d’aquest tram, on els camins dels càtars es confonen amb els de les trementinaires, que anaven pel món per motius ben diferents. Des de Tuixent el Camí de l’Últim Càtar segueix en direcció a ponent i, després de passar pel Molí de Fórnols i per coll de Bancs, amb els seus impressionants paisatges rogencs, canvia de vessant per encarar ja de ple la baixada cap a la Seu d’Urgell.
Des de la capital de l’Alt Urgell l’itinerari continua cap a Castellciutat, passa a tocar de la Torre de Solsona i després enfila cap al nord per un camí planer que ens permet descobrir les ruïnes de l’església romànica de Sant Esteve del Pont, abans d’arribar al poble d’Anserall i a l’església de l’antiga abadia de Sant Serni de Tavèrnoles, marcada per un altre moviment herètic, el del bisbe-abat Feliu d’Urgell (s. VIII), defensor de l’adopcionisme juntament amb Elipand de Toledo. Des d’Anserall, la ruta tomba a ponent, passa per Santa Eugènia de la Torre i el Mas d’Iscla i arriba a Castellbò.


Ens trobem a la vila vescomtal al castell de la qual va ser empresonat Guillem Belibasta. La intervenció arqueològica realitzada la primavera d’enguany ens permet comprendre molt millor l’envergadura d’aquesta fortificació, cap i casal dels vescomte Arnau, protector de càtars i assot del bisbe d’Urgell. La visita a Castellbò es completa amb l’església col·legiata de Santa Maria i amb un recorregut pels carrers de la vila, entre cases que evoquen l’arquitectura típica de l’indret. El Camí de l’Últim Càtar enfila després vall amunt, passa per Turbiàs i Sant Andreu i fa cap a Sant Joan de l’Erm, des d’on entra al Pallars Sobirà per continuar cap a Tírvia, Alins i Àreu i passar a territori francès pel port de Bouet, amb final a Tarascó de l’Arieja.    


Descarrega't aquí el track

Descarrega't aquí la fitxa
RUTA CIRCULAR PER SANT JOAN
SENDERISME

Sant Joan de l’Erm es situa dins del Parc Natural de l’Alt Pirineu, a cavall entre L’Alt Urgell i El Pallars Sobirà. Aquest paratge ens ofereixen gratificants passejades entre boscos de coníferes.


L’itinerari que us proposem és circular, parteix del refugi de la Basseta i ens duu fins el poble de Montenartró anant per Sant Joan de l’Erm Vell (SJV), i retornant pel Coll de la Culla. Es tracte d’un itinerari llarg, que es pot escurçar si decidim no baixar fins el poble de Montenartró, o be es pot realitzar en dos dies dormint a l’Abadia de Montenartró.
Partint del Refugi de la Basseta, seguim sempre senders ben senyalitzats amb marques grogues i banderoles del Parc Natural de l’Alt Pirineu.
La ruta s’inicia amb una baixada tranquil·la pel bosc fins el pont dels Forcats. De seguit, el bosc ens recull i ens omple els sentits amb els seus sons, el cant dels ocells, la remor dels arbres, l’aigua que brolla, el pas del caminar...
Un cop al pont dels Forcats el creuem i seguim indicacions SJV. El sender planeja i ens permet gaudir, a pas tranquil, d’aquest màgic indret on el bosc i els seus habitants en són els protagonistes i nosaltres uns afortunats espectadors.
Després 1h30’ arribem a SJV, antic santuari i hostatgeria a peu del camí que unia l’Alt Urgell amb el Pallars Sobirà.
La menció més antiga que es coneix d’aquest indret data del 1493. Malgrat es creu que era un lloc important de pas entre les dues valls, on segurament hi havia alguna construcció destinada el culte amb un petit allotjament, ja des del s. XVI.
Sant Joan de l’Erm era un santuari cristià, on s’oferia culte a Sant Joan Baptista i on es donava allotjament els viatgers. Era un lloc molt concorregut tan per pelegrins com per pastors transhumants i la gent dels pobles, i on durant l’aplec del 29 d’agost s’hi podien arribar a reunir fins a 3.000 persones.
A finals del s. XIX principis del s. XX va esdevenir un indret d’ús turístic per les classes benestants de Barcelona i rodalies, els quals cercaven tranquil·litat i aire pur.
Com descriu Antoni Bartomeus el 1905 “La vida que’s port a Sant Joan no pot esser més senzilla, ni més a propòsit pera’ls qui, fugint de la ciutat, cerquem un lloch on ensopir-se i no saber res del món”.
El desembre de 1935 un incendi presumptament intencionat va devastar tan el santuari com l’hostatgeria. Avui tan sols ens queda imaginar el que va representar aquest indret a través de les imatges que podem contemplar en els panells informatius que hi trobem en el seu interior.
Seguim la ruta direcció Montenartró. Sortint de SJV trobem una banderola que ens indica la direcció a seguir. Fem uns 200 m per la pista i després seguim pel sender, on entre alguna clariana del bosc podem contemplar el poble de Montenartró i les muntanyes del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Arribem a un un pont de fusta amb un banc, bon indret per jeure un instant i sentir-se petit dins d’aquest singular bosc. El sender continua davallant tot creuant diversos cops la pista fins arribar el poble de Montenartró (3h), on val la pena de fer una parada i prendre un refrigeri al refugi de l’Abadia de Montenartró.
A mig camí entre SJV i Montenartró tenim l’opció d’anar a veure un roure immens, és un exemplar preciós i de gran alçada que val la pena de ser visitat. L’itinerari està senyalitzat amb marques vermelles i hem de calcular 1h extra entre anar i tornar. 
Des de Montenartró, per seguir l’itinerari hem de desfer el camí fins a SJV, s’ha d’afrontar la pujada amb il·lusió.
Un cop a SJV tenim dues opcions: o retornar per pista durant 5 km fins el refugi de la Basseta, o seguir l’itinerari proposat el qual seguint un sender a la dreta remunta fins la Culla.
Per arribar fins a la Culla, prat alpí enmig del bosc situat a uns 1.900 m, hem de pujar 1h pel sender que va creuant diverses pistes, les quals durant l’hivern són utilitzades pels esquiadors de fons. 
Un cop a la Culla trobem una intersecció amb una banderola indicativa, travessem el prat per la pista, fins la següent banderola que en indica la direcció a seguir, remuntem una mica fins a trobar altre cop el sender que entra el bosc. El sender davalla per un bonic itinerari fins el refugi de la Basseta, punt d’inici i final de la ruta.




Descarrega't aquí el track

Descarrega't aquí la fitxa
ENDURO PELS BOSCOS D’ALP 
RUTA I DESCENS PER CORRIOLS AMB BTT

Els boscos del Carboner Mort i de la Pleta, situats a la muntanya d’Alp, per sota les estacions de la Molina i Masella, creen en el seu interior un ambient més propi d’algunes zones dels Alps que no pas del Pirineu Oriental. Dins aquest espai sempre humit, amb molsa i avets immensos i torrenteres que baixen verticals entre roques, els senders que s’hi troben són autèntics tresors per gaudir de la btt.


Per arribar a gaudir dels senders de la muntanya d’Alp amb btt, cal estar en forma i tenir un cert nivell tècnic damunt la bicicleta. Així doncs, si us agrada pedalar cap amunt per després baixar fort (el que ara s’anomena “enduro” però és en realitat l’autèntic btt de sempre), aquesta ruta, curta però intensa, no us deixarà indiferents.
Sortint des del centre del poble d’Alp, els primers carrers de pujada ja fan preveure que la sortida serà dura, i en els 8 quilòmetres d’ascens continuat, haurem de superar un desnivell de 700m. Abans però, podem passar per l’ajuntament, on disposen de mapes gratuïts dels senders d’Alp que ens seran de gran ajuda.
Des de l’ajuntament hi ha l’opció d’enfilar rectes per anar a buscar el sender 737 que arrenca a la part alta del poble, o be fer les primeres corbes per la carretera de Masella fins anar a trobar el sender 744, que en realitat és una pista forestal.
Si triem la primera opció (recomanable), les rampes que trobarem fins arribar a Roca Castellana son realment dures, però alhora un bon repte.
Arribats a la pista 744 (el sender ens hi porta directe), l’ascens es fa molt més suportable, i de tant en tant ens dona algun petit respir per ajudar-nos a superar la següent rampa. En tots els encreuaments, seguirem sempre les marques grogues del sender 744 que acaba a la carretera de la Molina a Masella, molt a prop de l’aparcament del telecabina d’Alp 2500.
Cinquanta metres abans de trobar la carretera, podem decidir començar a baixar (portarem 8km i 700m de desnivell acumulat), o bé sortir a la carretera i fer un bucle de 5km més que ens permetrà superar els 900m de desnivell i gaudir a la baixada del sender 735.
Si decidim seguir pujant, haurem d’agafar la carretera 800m en direcció Masella fins trobar a l’esquerra l’entrada del sender 736, anunciat amb un cartell. El seguirem fins a la mateixa estació de La Molina, a la cota 1760m, des d’on comença el descens.
La primera trialera que seguirem en el descens és el sender 735, que comença en una zona de pícnic després de baixar 400m per una pista ample.
Aquest sender és curt però intens, amb alguns ponts fets amb troncs que creuen el torrent diverses vegades i petits trams tècnic. Ràpidament arribarem a la carretera, i en direcció a Masella anirem a buscar la pista (sender 744) per la qual hem sortit una estona abans.


Agafant la pista de baixada durant 100m, veurem sortir en una clariana un sender (sense indicacions) que baixa vertical a la dreta i que va a trobar ràpidament el sender 734: un sender curt i gens vertical, però dins un bosc magnífic, que seguirem en direcció Alp uns 400m.
En aquest punt, unes traces de descens creuen el sender per on passem. Nosaltres hi entrarem directes, seguint els constants salts fets a cop de pala per fanàtics del descens. És el tram més adrenalític de tot el descens. Un tram molt ràpid i divertidíssim, que ens durà directes al sender 732.
Aquest sender 732 serà l’últim que s’agafa en aquesta ruta i el que ens acostarà finalment a Alp. Tot i amb això, encara queda per endavant 4km més de descens, no tant vertical però igualment divertit, amb alguns trams tècnics, ponts de troncs i taulons i envoltats d’un entorn impressionant.
Si al final ens volem treure el fang, trobarem un gorg a la ribera d’Alp, després de que el sender 732 hagi creuat una barrera metàl·lica i s’hagi transformat ja en pista forestal. 

Descarrega't aquí el track

Descarrega't aquí la fitxa